Suscríbete a nuestro boletín y recibe las últimas noticias y ofertas
No te pierdas nuestras Ventajas para tí
Suscríbete a nuestro boletín y recibe las últimas noticias y ofertas
Consulta los cursos gratuitos

Comparte tu experiencia > La platja, una aventura de risc Share

El dia abans de la revetlla de Sant Joan vaig arribar a Tamariu disposada a gaudir de la seva platja. Però molt de gaudi no vaig tenir, la veritat. Cada dia hi havia la banderola avisant que hi havia meduses i les criatures i no tan criatures es dedicaven a caçar-les amb el salabrell i les posaven en un racó que vaig sentir que anomenaven el cementiri de les meduses i que quan m’hi vaig acostar em va agafar mal rotllo de veure-les com s’anaven assecant i agonitzaven i vaig pensar que, pobres bèsties que quina culpa tenien si és que, com diuen, la causa de que les medusas s’acostin a la platja és el canvi climàtic del que sembla que sóm responsables els humans. Però és clar, tampoc no és plan, voler-te refrescar i que t’escupin el seu verí ( venjança de la natura, potser?) De totes maneres, a banda d’un entreteniment em va semblar una feina inútil, això d’anar treient les medusses d’una en una, perquè n’hi havia tantes que no s’acabaven. Bé, el cas és que el primer dia vaig decidir no correr riscos i vaig deixar el bany per l’endemà, a veure si hi havia més sort. Però l’endemà les medusses van tornar i com que l’aigua, tot sigui dit, era transparent, vaig fer com la resta de banyistes, o sigui, obrir els ulls de bat a bat i quan em va semblar que no hi havia enemics a la vista remullarme ràpit ràpit.

El dia de Sant Joan, continuavem amb companyia de les meduses i per acabar-ho d’arreglar damunt de l’aigua hi suraven tota classe de porqueries, bosses de plàstic, restes de petards, i altres objectes no naturals a la mar. Francament, feia més aviat fàstic posar-se allà mitg, així que em vaig resignar a prendre el sol (embadurnada de crema de protecció, evidentment) i com que va arribar un moment que tenia massa calor vaig pensar que una dutxa me n’aniria bé. Vaig aixecarme de la tovallola i just enfonsar el primer peu a la sorra vaig notar alguna cosa que em rascava. Me’l vaig mirar i no m’ho podia creure, la sang em sortia a raig! Això que és? “Això” era un tall considerable ( set punts m’hi van haver de fer!) i el botxí havia estat una ampolla trencada que estava soterrada com si fos un tresor. Des d’aquí, moltes gràcies als desaprensius que van deixant mostres del seu incivisme.

Vaig sortir de la platja amb l’ajuda d’uns amics i dalt d’un carret de la Creu Roja, que és on em van fer la primera cura. Mentre era allà, va arribar una nena amb picada de medusa, li van calmar el dolor amb vinagre i van comentar que aquell matí ja n’havien atès setze! I això que només eren quarts de dotze.

Jo que sóc filla de la Costa Brava ( encara que d’un altre poble, de Sant Feliu de Guíxols concretament) vaig pensar que com canvien els temps, que quan era petita anar a la platja era una cosa divertida i saludable, banys de sol, banys de mar, intentar agafar peixos amb el salabrell que, per cert, sempre s’escapolien, correr descalça per la sorra, que enfortia els peus i les cames, deia la mare, en fi, tota una altra cosa.

Ja ho sabeu, doncs, per anar a la platja a banda de la tovallola i la crema de protecció, cal portar una ampolla de vinagre i molta filosofia. Ah! I sobretot no us treieu les xancletes dels peus si no voleu anar a peu coix uns quants dies. El que avisa no es traidor.

Que tingueu un bon estiu!

Mª Teresa


¿Y tú, quieres compartir alguna experiencia? Quizás un viaje inolvidable, una situación que has superado, una vivencia que ha cambiado tu vida ... Exprésate aquí

Mª Teresa Llobet

Terapìa Gestalt